Sndruki

Un trasto com el de la foto és la meva màquina de cosir. De ferro, dura i pesada, regal d’una àvia fa una pila d’anys i “segrestada” a ma mare. I més difícil de fer servir del que sembla.

Quan tingui més pràctica ja faré un vídeo de com enfilar l’agulla, carregar la canilla, etc, per que fàcil de fer servir no ho és i el llibre d’instruccions és un drama per trobar-lo per Internet.

I a sobre l’altre dia va i se’m trenca la caixa de la canilla. És una peça petita i fàcil de manipular però que es va quedar encallada i no hi havia manera. Jo ja em posava en lo pitjor, i la meva economia no està com per comprar-me una màquina nova! Fins que vaig trobar per Internet (que a vegades serveix per alguna cosa) un lloc de peces de recanvi. Unes dones molt amables que em van atendre em van dir que val molt la pena canviar qualsevol peça per que les màquines d’ara són de plàstic i on vas a parar!

– Però porta la peça, eh, no cal que portis la màquina

– No no, ja porto només la peça (no es preocupi senyora, amb el que pesa no l’aixeco més que el mínim imprescindible)

– I porta el mòbil amb bateria per que ens hauràs de trucar per que et vinguem a buscar, que ningú es troba.

– No es preocupi, que ho miraré al mapa abans de sortir

Doncs tenia raó. Arribes a l’adreça i no hi ha manera de trobar el lloc. És el típic cas d’inutilitat humana sense explicació. Per començar, el bloc de pisos ocupa tota una mansana, i en comptes de posar al local l’adreça del carrer on realment està el local, doncs no, han de tenir el de l’entrada del bloc. Que simpàtics, els de l’Ajuntament

– I els del bloc no us deixen posar una plaqueta, que indiqui que esteu aquí?

– Doncs no, els veïns no volen.

Que simpàtics, també. O sigui que allà teniu aquelles senyores, que cada cop que algú les va a veure per primera vegades l’han de sortir a buscar.

Per sort, una de les dones va poder treure la peça vella (esgarrapant-se el dit, pobreta) i em va vendre una peça nova. I una mica d’oli. I…res, si em descuido em fot alguna cosa més. Segur que ha estat per influència d’ella que, ara que ja la tinc arreglada, va i se m’ha fos la bombeta. O sigui que algun dia hauré de tornar.

De moment, estic entretinguda amb enfilar bé i aconseguir cosir més d’un parell de peces seguides.

I els ninos esperant…

Tenia una companya de feina que deia que els millors regals són els que t’agraden però que no et compres per que són cars o no són coses imprescindibles, de forma que quan te’ls regalen fan més il·lusió. I jo volia aprendre a fer amigurumis i bosses, de forma que li vaig demanar a ma germana que em regalés per l’aniversari un curs. També era una forma de no haver d’escollir entre comprar un llibre o fer-ho presencial, que per mi és millor però també més car i no sempre et van bé les dates. El curs va venir en forma d’una floreta molt mona que deia “val per un curs”, o sigui, que la pilota va tornar a la meva taulada i s’ha convertit en això: un maletí amb tots els estris i un llibre que espero que sigui entenedor.