L’inici de tot va venir quan a casa vam decidir posar decoració de nadal i fer-la a mà, amb materials reciclats. De les mil idees que van sorgir, la més resultona van ser uns mitjons que vam penjar sota la tele (que xemeneia no estilem), fets amb samarretes i camises velles.
I cosint cosint vaig pensar: i si faig un nino? La idea pintava bé, però per molt que vaig buscar per internet no vaig resoldre el gran dubte: quin material fer servir pel farcit? Havia de ser un material hipoalergpenic, que la canalla es pugui ficar a la boca i emplenar de babes. També necessitava saber quines teles són millors, no destinyeixen, etc. Si, ara sembla molt fàcil, però per molt que vaig buscar internet no em va donar resposta llavors. Fins que vaig trobar un curs a ilovekutchi.
I va sorgir la fera. De cop, van venir a mi tota una sèrie de records. No només els més presents, els de totes les dones de la meva família que sempre han fet això que ara li diuen “handmade”, els brodats i la roba feta per la meva mare, el ganxet de l’àvia, la mitja de les tietes, o de les que s’hi han apuntat darrerament, com Papilla de Fruta .També van sorgir records que estaven més amagats, com quan la meva tieta Isabel i l’àvia Antonia em van ensenyar a cosir el meu primer botó o quan vaig fer el primer mocador. També quan vaig deixar de cosir per que la tieta Vale m’obligava a aprendre sota l’argument de que “una dona havia de saber cosir”. Feminista i contestatària que és una de sempre, aquí es van acabar les labors durant una bona temporada. I també em vaig veure a mi mateixa amorrada a la màquina de cosir de joguina, amb calls als dits de tant fer ganxet, o de deixar-me els ulls i els deures per fer per culpa del punt de creu. Vaig recordar per que feia tants anys que no cosia: per que és un vici per mi.
Però ara hi torno com a afició i el comparteixo amb vosaltres. Benvingudes.
Sndruki 